Quan Desideri ja no fa anar la falç pel groc dels blats 26 Abril 26+01:00 2024

Viles i gents, publicat a La Comarca el 26/4/2024

Natxo Sorolla

Fa 35 anys se va complir el que Desideri Lombarte havie escrit: «No faré anar la falç pel groc dels blats / ni esperaré si mou la garbinada, / ni aniré a pasturar més bous al prat». Mos va dixar. No tinc un sol record d’haver coincidit en ell. Per més que segur vam compartir temps i espai. Però la primera imatge que tinc d’ell és d’una commemoració de la seua mort a Pena-roja l’any 1990. En los meus 10 anys, estava a primer fila. Però ni per prodigi infantil ni per res paregut: encara no tenia prou vergonya per a amagar-me. Suposo que la meua ment infantil no devie aguantar les pallisses que s’hi devien repartir :-)

Però (re)descobrir Desideri Lombarte en l’adolescència va fer una marca profunda de per vida. Mai consumixco poesia, i Desideri explicave el meu món. Localisme, costumisme, ruralisme, i en llengua minoritzada. Tots aquells -ismes perseguits per l’homogeneïtzador globalisme, diana clara per al cosmopaletisme i el ciutadàdelmón®. Però Desideri, a més, és un escriptor universal. Té unes raïls que s’alimenten de l’economia de la subsistència dels Masos del Molinar, s’empelten a la Barcelona del desarrollisme, i acaben parlant-mos dels grans temes de la humanitat i la literatura: l’amistat, l’amor, la identitat, lo vincle de l’humà en la terra… i la mort. Mooolta mort!

Per a mi Desideri ha merescut musicar-lo als Draps, representar la seua visita dels senyors de Calatrava (enguany serà el 22/6/2024, hau de vindre!), caminar pels seus racons escoltant la seua poesia, usar-lo del tort i del dret per a conèixer i entendre les nostres llegendes de la creu del llop o la creu de Joseret, entendre la toponímia, les nostres paraules, la nostra història, los nostres noms, los nostres arxius… Per a entendre-mos a natres una miqueta millor. Que no és fàcil!

I encara li devem part d’allò que mos va donar: publicar el llibre dels masos de Pena-roja, estudiar-lo, entendre’l, ampliar allò que va emprendre, musicar-lo, i sobretot: xalar-lo. A Desideri se l’ha de xalar. I quan mos haiguem de morir, que ell mos fico les raderes paraules: «Ara vindrà un bon temps dolç i suau, /no farà ni molt fred ni gran calor. / Quatre núvols blanquets i un cel molt blau / i no bufarà vent de cap cantó».

Llop i humans, com l’aigua del Matarranya: negociació! (i II) (Viles i gents, Natxo Sorolla) 8 Març 08+01:00 2024

Natxo Sorolla

(Viles i gents, publicat a La Comarca, 8/3/2024)

(Primera part: Lo llop i les seues creus (I))

Que el llop torno als Ports de Beseit, un segle després que el vam extingir, encén debats entre els que volen la seua recuperació i els que temen los atacs al seu bestiar. I tots tenen raó. Lo llop té el seu paper en mantindre la biodiversitat. I és un depredador. Lo llop té cares i creus. Com qualsevol espècie, també natres los humans.

Los últims anys hi havie sobrepoblació de cabra montesa als Ports que plantegen problemàtiques per als cultius. Però si hi ha molta densitat permet que s’estengue a altres territoris. La presència del llop ajudarie a regular les poblacions d’esta cabra. I el llop ibèric arribe aquí quan ha pogut eixir del racó cantàbric a on l’havíem reclòs, allà a on a alguns ja els pareix que n’hi ha massa. I és probable que aquí acabo creuant-se en lo llop itàlic, que de la pressió de quedar-ne només un centenar d’exemplars, s’ha acabat recuperant gràcies a que als humans mos ha entrat (una mica) lo coneixement i protegim mínimament les espècies amenaçades. Si es creuare aquí la parella de llops ibèric i itàlic, diversificarie l’embut genètic que afronte l’espècie. Però este equilibri entre espècies només és possible ajustant i tornant a ajustar. Allà s’ha desequilibrat, aquí n’hi ha una mica massa…

L’equilibri entre el llop i els humans també requerix ajustar les mides. O si ho voleu: negociació, negociació, i negociació! No oblidem que el llop també represente un perill per al bestiar domèstic. Los atacs de llops a ovelles no són estranys. I crec que l’essència està en trobar un (difícil) equilibri entre la protecció del bestiar i els pastors, i la conservació del llop. I és que qui alguna cosa vol, alguna perra li coste. No podem fer pagar als pastors lo preu de conservar el llop. Cal millorar les defenses davant lo depredador, i incrementar les indemnitzacions pels atacs de llops. I evitar a tota costa que qui pateix mals sigue qui pago els costos del llop.

Cal promoure la col·laboració entre pastors, administracions, ciutadans conscienciats i científics per a elaborar estratègies de protecció de l’economia i el llop. I si cal, arribar a acords per a liquidar els exemplars de llop que de manera recurrent ataquen lo bestiar. I cal conscienciar a la població sobre la importància del llop per al medi ambient, a l’estil de Rodríguez de la Fuente, i donar-li un valor econòmic. Potenciar el turisme per a l’ataüllar el llop i les seues llegendes pot ser un atractiu per al turisme de qualitat, com ho fan a Somiedo en l’onso. Tenim un repte important, i el camí no és fàcil. Però com ja ham demostrat gestionant l’aigua del Matarranya, la voluntat, les bones idees, lo diàleg, la negociació, i els acords són possibles. Aixina que a la faena!

• Lo llop i les seues creus (I)
• Llop i humans, com l’aigua del Matarranya: negociació! (i II)

Llop i humans, com l’aigua del Matarranya: negociació! (i II) 8 Març 08+01:00 2024

Natxo Sorolla

(Viles i gents, publicat a La Comarca, 8/3/2024)

(Primera part: Lo llop i les seues creus (I))

Que el llop torno als Ports de Beseit, un segle després que el vam extingir, encén debats entre els que volen la seua recuperació i els que temen los atacs al seu bestiar. I tots tenen raó. Lo llop té el seu paper en mantindre la biodiversitat. I és un depredador. Lo llop té cares i creus. Com qualsevol espècie, també natres los humans.

Los últims anys hi havie sobrepoblació de cabra montesa als Ports que plantegen problemàtiques per als cultius. Però si hi ha molta densitat permet que s’estengue a altres territoris. La presència del llop ajudarie a regular les poblacions d’esta cabra. I el llop ibèric arribe aquí quan ha pogut eixir del racó cantàbric a on l’havíem reclòs, allà a on a alguns ja els pareix que n’hi ha massa. I és probable que aquí acabo creuant-se en lo llop itàlic, que de la pressió de quedar-ne només un centenar d’exemplars, s’ha acabat recuperant gràcies a que als humans mos ha entrat (una mica) lo coneixement i protegim mínimament les espècies amenaçades. Si es creuare aquí la parella de llops ibèric i itàlic, diversificarie l’embut genètic que afronte l’espècie. Però este equilibri entre espècies només és possible ajustant i tornant a ajustar. Allà s’ha desequilibrat, aquí n’hi ha una mica massa…

L’equilibri entre el llop i els humans també requerix ajustar les mides. O si ho voleu: negociació, negociació, i negociació! No oblidem que el llop també represente un perill per al bestiar domèstic. Los atacs de llops a ovelles no són estranys. I crec que l’essència està en trobar un (difícil) equilibri entre la protecció del bestiar i els pastors, i la conservació del llop. I és que qui alguna cosa vol, alguna perra li coste. No podem fer pagar als pastors lo preu de conservar el llop. Cal millorar les defenses davant lo depredador, i incrementar les indemnitzacions pels atacs de llops. I evitar a tota costa que qui pateix mals sigue qui pago els costos del llop.

Cal promoure la col·laboració entre pastors, administracions, ciutadans conscienciats i científics per a elaborar estratègies de protecció de l’economia i el llop. I si cal, arribar a acords per a liquidar els exemplars de llop que de manera recurrent ataquen lo bestiar. I cal conscienciar a la població sobre la importància del llop per al medi ambient, a l’estil de Rodríguez de la Fuente, i donar-li un valor econòmic. Potenciar el turisme per a l’ataüllar el llop i les seues llegendes pot ser un atractiu per al turisme de qualitat, com ho fan a Somiedo en l’onso. Tenim un repte important, i el camí no és fàcil. Però com ja ham demostrat gestionant l’aigua del Matarranya, la voluntat, les bones idees, lo diàleg, la negociació, i els acords són possibles. Aixina que a la faena!

• Lo llop i les seues creus (I)
• Llop i humans, com l’aigua del Matarranya: negociació! (i II)

Lo llop i les seues creus (I) (Viles i gents) 22 gener 22+01:00 2024

Natxo Sorolla

(Viles i gents, publicat a La Comarca, 19/1/2024)

Un llop blanc va matar lo seu rader xiquet a Pena-roja al que ara coneixem com la Creu del Llop. La documentació del moment aporte el nom, lo mas i l’edat d’un total de quatre criatures d’entre 9 i 14 anys que va matar al terme en menys d’un any. Los atacs encaixen en un drama encara major, perquè durant cinc anys va matar «varios niños de los pueblos de Cataluña y Aragón: Pauls, Arnes, Mirabet, Horta, Cretas, Torredelcompte, Peñarroya, etc.». Feu-tos una idea: masovers que es troben davant un llop que va matant les seues cries. Òbviament, cinc caçadors ixen a per l’animal i l’exterminen l’any 1839.

La sorpresa és que les pròpies fonts històriques destaquen que «posteriormente se ha descubierto que aquella fiera era una hiena que había escapado á unos desbravadores». És a dir, ni ere llop, ni ere salvatge. S’havie escapat d’un circ. Al final un risc per als humans que té origen humà. I això que dies més tard d’haver-lo abatut, a les Paüls encara enterraven una altra suposada víctima seua. És una constant humana: tendim a simplificar un món complex. Allò que Goebbels identifique com principi de simplificació i enemic únic. Una figura de la que patim algun atac la convertim en cap de turc, que aglutine tots los mals dels que ham de morir. Una simplificació especialment possible en moments que els forenses no s’entretenien a analitzar l’ADN de les morts.

Segons alguns estudis contemporanis algun exemplar de llop sí ha atacat humans, però de manera molt excepcional. Atenció! En un moment històric en què los xiquets (!) estan treballant de pastors (!) sense acompanyament (!) de manera habitual (!). Perquè fixeu-tos en la distinció que fan en aquell moment entre els perills del llop autòcton i el genèric hiena, que aglutine qualsevol classe d’animal feréstec aliè al territori, i sovint que s’ha escapat de la domesticació humana. Esta percepció del llop està lligada als temors ancestrals que tenim a tot allò salvatge. Com les bruixes, tota dona fora de la norma, que acaben funcionant com a vàlvules socials d’escapament, a les que atribuir tots los mals del món que patim: morts, malalties o clima.

I és que la tendència expansiva de l’home per ocupar el territori i extraure’n tots los recursos pose contra la paret tot allò que mos envolte. En trobar un competidor duret, com lo llop, lo convertim en l’enemic principal. D’aquí l’imaginari que associem al llop, que des de menuts aprenem que es menge caputxetes roges i perseguix gorrinets, i que la literatura oral mos transmet, i Desideri Lombarte en fa vers. Ara que el llop tornarà als Ports de Beseit, un segle després que el vam extingir, encara tenim en ment totes eixes creus i temors ancestrals que la cultura popular mos ha transmès. Per més que estigam en plena societat informacional.

• Lo llop i les seues creus (I)
• Llop i humans, com l’aigua del Matarranya: negociació! (i II)

Tres Viles i gents entrelligats: despoblació, població i repoblació (N. Sorolla) 30 Novembre 30+01:00 2023

Natxo Sorolla

Despoblació: materialisme i estils de vida

(Publicat el 25 d’agost del 2023)

Si mireu alguna de les poques pel·lícules o sèries ambientades a un poble, en tota seguretat trobareu multitud de personatges que volen fugir d’aquell escenari. La cultura popular tendix a convertir els pobles en espais grisos (o idealitzats). Per contra, aquí construïm un relat focalitzat en lo món material modern: «Qui ha de viure a este poble si no hi ha «fibra òptica»?». Podeu completar la frase en què no hi ha «bona carretera», «hospital» o «centre comercial». Les dos visions expliquen part del problema rural: estem atrapats en un relat urbanita i centrat en les carències materials. Però crec que això només són factors secundaris per a explicar la despoblació.

Conec una parella de rurals que durant una etapa de la seua vida ell teletreballave, i va retornar al seu poble d’origen, i ningú l’hauria tret mai d’eixe món verd, i d’amistats de tota la vida. Ella, mentres, havie trobat una faena motivadora a una ciutat, i ningú l’haurie tret d’eixe món de llums, gent nova i colors. Però quan los escoltava parlar, tenia la sensació que tan fotie a on visqueren entre setmana: de casa a la faena, i de la faena a casa. I els dos tenien connexions a internet suficients i distàncies paregudes als servicis bàsics.

Però per què uns tenen pulsions ruralistes i altres urbanites? Crec que per a entendre-ho és bàsic l’estil de vida que tenim a les nostres ments. Per què l’estiu s’ompli el poble de gent que retorne? Perquè tenim festa però relax, tenim lo vermutet de pistina però el pinar per a passejar, tenim aquella pau de no sentir a ningú però també mos sentim volguts quan toquen a la porta per a que ixcam. I #estrelladamm s’ha preocupat d’aprofitar eixa idealització del que denominen #mediterràniament. Però per què n’hi ha que també es volen quedar a l’hivern? Perquè tenen i s’inventen encara més raons: obrir nous projectes del no res, ser el propi autor de la pròpia vida, i autor de la pròpia vila. Empoderar-se, li diuen ara.

Població: estils de vida, relacions socials i poder (II)

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2023)

Parlàvem fa unes setmanes que la despoblació no només és un problema de carències materials: fibra òptica, bones carreteres, centres comercials. És més cosa de pulsions a la vida: hi ha a qui se li desperte l’interès per viure a un poble (i hi ha a qui no). I, evidentment, hi ha a qui les circumstàncies li porten a reforçar eixes pulsions.

Sigue com sigue, com afavorim estes pulsions cap al món rural? Fa bastant temps, l’any 1488, a un contracte que li feen a Miquelet de la Ginebrosa per a aprendre de barber a Alcanyís, especificaven que «si se’n va, fer-lo-li tornar en sa cassa, ya no se n’anave a València o a Barcelona o en altres terres luyn», documente Agustí Campos. Evidentment, això no fa canviar les pulsions, i esta via no és possible contemporàniament (gràcies al canvi dels temps).

Un estil de vida rural pot ser atractiu si l’entenem com espai tranquil i frenètic, pròxim perquè la gent s’ajude, ple de celebracions que mos aproximen en les relacions significatives. I potser el que és més civilitzat per a mantindre població siga donar protagonisme als jóvens: invertir en un equip de futbol si els jóvens ho demanen, un gimnàs, una pista de pàdel, un espai per a reunir-se, o qualsevol via que asseguro que els jóvens tenen ganes de viure eixe món que han creat i s’han fet seu, i que ja viuen, o només visiten en cap de setmana. Però també assegurar que els focus de creació de parelles (abans li diem discoteques) continuon promovent la creació de parelles de proximitat. I també que les jóvens i els jóvens aprenguen a superposar-se a la falta d’anonimat i a empoderar-se. En definitiva, que creon societats rurals més obertes i acollidores.

Diuen los macroestudis que abans la causa de la despoblació ere la pobresa rural. Però ara la qüestió crítica està a la piràmide de població, en poca població tenint fills. Per tant, ja no és que s’haigue d’evitar que marxon, si no que es quedon i tinguen fills. És la clau. I sovint destaquen que és necessari entendre que les decisions se prenen per etapes de vida: gent que marxe a estudiar, i és sensible de tornar en altres etapes de la vida. Ham de facilitar eixos retorns. Al pròxim Viles tancarem la proposta.

Repoblació: ruralitat fluïda i gènere (III)

(Publicat a La Comarca, 1/12/2023)

Parlàvem fa unes setmanes que la despoblació segurament té més a veure en les «idees» (voler viure a un poble) que no en problemes «materials» (tindre faena i bones comunicacions). I per això proposava que s’ha de mimar els jóvens i totes les bones iniciatives que tenen. Seran ells que hauran de construir eixe nou món seu. I els estudis, i el nostre dia a dia, mos parle de jóvens que cada vegada més no és que «es quedon», si no que «retornen» després d’anar a estudiar fora. O jóvens que cada vegada més «commuten»: viuen a un poble i fan kilòmetres cada dia per a treballar. O jóvens que «teletreballen», i que alguns dies fitxen, i altres treballen des de casa. La ruralitat fluïda, dirien alguns.

I en eixa ruralitat fluïda té un paper clau les responsabilitats domèstiques. I és que un dels principals reptes d’eixa ruralitat és impactar sobre els rols de gènere. L’emigració a les nostres terres ha anat molt lligada a les xiques, que marxen a estudiar fora, i que necessiten bons arguments per al «retorn», per fer seua eixa ruralitat, per fer una vida moderna de poble. I han de gestionar les contradiccions de situar la família al centre del seu estil de vida i els empodere dins la comunitat, i assumir la independència i l’anonimat, i confrontar la divisió sexual del treball domèstic. Totes eixes contradiccions juntes i no sempre a gust de consumidora.

Per això és essencial, d’una banda, promoure la presa de poder de les jóvens per les diferents vies, públiques i domèstiques. I de l’altra, ser molt conscients dels problemes de conciliació entre la vida laboral i la familiar: guarderies, transports escolars, activitats extraescolars, conciliació d’horaris, etc. pot ser essencial per a eixa joventut. Estes famílies que es queden o que retornen o que commuten o que teletreballen o que fluïxen com poden. Noves ruralitats, nous mal de caps, nous reptes. Nova ruralitat fluïda.

Dos dècades de lafranja.net (N. Sorolla, Viles i gents) 6 Juliol 06+01:00 2023

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 7/7/2023

Recordo entrar a l’Institut Francisco Grande Covián (aka l’Institut de Vall-de-roures) pensant que parlava xapurriau. Però gràcies als coneixements de professors de castellà com P. Lorenzo vam entendre que no parlàvem mal, si no que parlàvem un dialecte més d’una llengua que històricament havíem denominat català. Fa 25 anys vaig fer la selectivitat a Alcanyís, i em vaig comprar un llibret que explicave de què anave cada carrera universitària. No tenia allò que se sol dir «referents familiars» per a triar el correcte. «Estudia el que t’agrado». I continuo pensant que és un gran consell!

Entre sociologia a Barcelona i Pamplona, o estadística a Saragossa, va acabar caent la primera. Vaig anar avançant en los estudis sense pena ni glòria, vaig continuar triant assignatures optatives de sociologia rural i sociolingüística per a entendre millor el meu entorn, i vaig decidir dedicar més hores de les necessàries fent pràctiques a un centre d’investigació en sociolingüística. En la carrera davall lo braç tocave enviar currículums, i decidir si m’havia de formar més.

Finalment vaig escomençar un doctorat en sociologia, i vaig fer una tesi per explicar els factors que intervenen en la llengua que triem per a parlar en cada persona a la Franja. Lo meu director de tesi em va recomanar que recopilara tot allò que es publicave sobre el territori. Però enlloc de fer una base de dades al meu ordinador, vaig decidir que el repositori d’informació de la Franja l’havia de posar a disposició tots, en sintonia dels nous temps. Però encara estàvem en allò que diem web 1.0: no hi havie ni blogs, ni molt menys s’havie inventat Facebook ni Twitter (la prehistòria digital!). Si volies publicar t’havies de fer tu la web manualment.

Aixina que en los pocs coneixements que tenia d’html, un servidor gratuït que oferie Mallorcaweb, i idees poc concretes però ben dirigides, vaig escomençar a escriure sobre el que passave al nostre territori, i vaig publicar «Lo català a la Franja» (4/7/2003). Més tard vaig acabar per posar un servidor propi (http:www.lafranja.net), en un disseny una mica més atractiu, i un format de publicació més automatitzat. I ara que fa vint anys continuo tenint la mateixa motivació per a fer-ho: tal com vaig llegint coses que crec que són rellevants sobre la Franja, les republico en l’enllaç per a que estiguen accessibles per a qui les vulgue. I espero que haiguen sigut útils per a difondre el nostre territori i la nostra llengua.

Rotar els ajuntaments (Viles i gents, N. Sorolla) 12 Mai 12+01:00 2023

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 12/5/2023

L’any 2015 un programa electoral proposave que «el Estado y las Comunidades fomentarán la fusión de municipios» i un dels seus representats sentenciave que «alrededor de los pueblos más pequeños siempre suele haber una capital comarcal, más poblada, en la que se centralizaría la gestión de los servicios públicos municipales». A les properes eleccions tindran menys alcaldes que habitants té un poble sense ajuntament.

La lògica d’un ajuntament a un poble menut se pot veure també en les Comarques. La decisió sobre la prioritat d’una màquina per a llevar la neu és diferent depenent si el polític viu a Ràfels o a Saragossa: patir una nevada refresque les idees. Segurament lo Matarranya no tindrie l’explosió turística dels últims anys sense el paper de la Comarca. Però si fore un procés que s’ha donat naturalment, si es decidire a Saragossa, segurament serie encara més insostenible, despersonalitzat, i copat per grans empreses. Lo mateix per a política forestal, escoles infantils, o transport dels pobles sense escola….

Però als nostres pobles los mesos abans de les eleccions són una efervescència per a omplir llistes electorals, «mos falten los de detràs», «tenim lo relleno però ningú vol ser primer», «farem una llista entre dos partits»… i algun poble per desgràcia acabe sense cap candidatura. I és que presentar-se a un ajuntament d’un poble és una decisió valenta: exposició pública, cunyats dient-los com haurien de fer la llista, com haurien de gestionar el poble, crítiques com si foren polítics professionals… i pocs agraïments per la faena feta i les hores invertides.

A les bones democràcies implicar-se en la gestió no és una opció: és una obligació. I és que segurament que tot canviarie si implicar-se a la gestió d’un poble fore rotatori i obligatori. Tots los del poble han de passar per l’Ajuntament! Segur que el nivell de cunyadisme de les barres del bar se rebaixarie. Com als pobles a on tots passen per la Comissió de Festes. Tots som conscients de què és organitzar unes festes, i les dificultats per a posar-se d’acord.

Per això, abans que escomenceu: un reconeixement a aquells que tos poseu en política municipal, que regaleu hores del vostre temps al poble, que patireu mals comentaris d’algun veí inconscient dels vostres esforços, i tindreu pocs reconeixements. Gràcies! Especialment als més jóvens. I especialment a les dones que trenqueu lo camí de tota la vida. Gràcies a totes i tots!

Verba volant, scripta manent. I esprais ignoren. (Viles i gents) 24 Març 24+01:00 2023

Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, 24/3/2023)

Los Monty Python satiritzaven ja fa quasi mig segle quan Brian intente entrar al Front Popular de Judea, i les batalles entre capelletes jueves los fan oblidar quin és l’enemic comú. Però l’enemic no és estratègicament molt millor, perquè quan finalment fa una pintada contra els romans, un centurió el castigue a copiar-ho cent vegades a la mateixa paret per haver-ho pintat mal. Allò que es vol amagar acabe multiplicant la seua difusió. Efecte Streisand, en diríem ara.

«Tachan los nombres de los pueblos en catalán de las señales entre Torrevelilla y La Cañada de Verich», «Las señales recuperan los nombres en catalán». I aixina poden continuar les batalletes. A algú li molestave anar per una carretera nova i que li indicon, com a segona opció, que pot anar a «Bellmunt de Mesquí» i a «La Canyada de Beric». Los noms oficials per la Llei de comarcalització de 2002. I en 5€ es va convertir en artista urbà. Com no va tocar el nom castellanitzat dels pobles, no és clar si li molestave la grafia de Bellmunt, o simplement li molestave que no diguem Belmonte només. ¡Cojones!Sí que és bastant clar que és favorable a l’afegitó modern de «San José» (1980).

Però és que per més que vulgam ocultar noms de poble com Bellmunt, scripta manent. Javier Giralt, investigador de la Universitat de Saragossa, recupere escrits històrics a on la Bertolina de Fondespatla, dona de Guiamó Ferrer, fee un afegitó al seu testament l’any 1412, per a indicar que a la neta, «na Bertholomeua […] muller d’en Ramon Servera de Bellmunt», li donave una pallissa vella roja. Atenció, la neta es va casar a «Bellmunt», i el notari donave fe de l’herència en català. Dos fets que alguns artistes encara no poden admetre el segle XXI.

I mentres lo Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular discutim sobre estes coses, ningú s’està preocupant per quants xiquets de Bellmunt, de la Canyada, o de la Ginebrosa saben parlar la nostra llengua. I la pregunta, en totes les seues ramificacions, no és innocent. Com dirie aquell, hi ha gent a qui no li agrade que s’escrigue en català. Es la mateixa que no li agrade que s’escrigue. Scripta manent. I esprais ignoren.

Chapurriau: se puede construir un nuevo futuro, pero no falsear la historia 17 Desembre 17+01:00 2022

(Publicat a La Comarca, Cartas del Lector)

Natxo Sorolla. Sociólogo.

Juan José Barragán defiende que la denominación “chapurriau” tiene “enormes diferencias” con otras palabras como “chapurrear”, “chapurrar” o “chapurrado”. Y por ello, defiende que decirle “chapurriau” a nuestra lengua nada tiene que ver con que algunos consideraron en su momento que en el Matarraña hablamos mal. No sólo pretende singularizar la palabra “chapurriau”, si no aislarla por completo de su origen. Lo firma como “profesor de Historia” en un artículo de este periódico de “El mundo del chapurriau” (11/12/2022).

Ni soy lingüista, ni soy filólogo, ni soy historiador. Pero el sentido común me dice que el origen de una palabra, su etimología, no depende de nuestra voluntad. No debemos obviar que cuando nos referimos a un magrebí como “moro”, la palabra originalmente se refiere a Mauritania, y ésta, a su vez, a un color de piel. Que cuando nos referimos a un amazig como “bereber”, su etimología lo sitúa como “bárbaro”. Y que cuando nos referimos a un sudamericano como “machupichu”, se relaciona con la joya arquitectónica inca. Podemos reinterpretar y adoptar una denominación, como ocurre con “maricón”, usada en ocasiones como una muestra de orgullo homosexual. Pero no podemos obviar que es el aumentativo de “marica”, y se usó de forma peyorativo como diminutivo del hombre que se comporta como una “María”. Estoy muy de acuerdo con el artículo que el significado actual de las palabras se construye socialmente. Pero su origen y etimología puede objetivarse, y no depende de nuestra voluntad actual. Y el artículo pervierte la indagación sobre el origen del “chapurriau”.

Nosotros, en un ademán de deconstrucción performativa, podemos adoptar la denominación “chapurriau” como propia, e ideal, para mostrar nuestra total repulsión a todo lo que huela a demonio catalán. Porque el significado de las palabras puede cambiarse a gusto de nuestras actitudes más hondas: “¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?”, o porque llamaron “crimen pasional” al “maltrato familiar”, o porque el supremacismo usa denominaciones peyorativas para minorizar a las que se considera lenguas indignas. Pero la etimología de las palabras es la que es. Cuando en el artículo se afirma a la ligera que “el término «chapurriau», como sustantivo, está escrito en aragonés oriental” se obvia que la romanística internacional sitúa el dialecto oriental del aragonés muy lejos de aquí. Pero es que también se obvia que “chapurriau” es un sustantivo que rompe la lógica con la que se forman los sustantivos en el Matarraña: si fuera propio acabaría en “-at”, y no en “-au”. Y no sólo eso, si no que se obvia que “chapurriau” enlaza con el verbo castellano “chapurrear”, que define la acción de hablar mal una lengua.

El artículo manipula la pobre revisión bibliográfica con la que trabaja. Se limita a explicar que “si consultamos el ‘Tesoro de los diccionarios históricos de la lengua española’, de la RAE, la definición del término ‘chapurrear’ nos aclara [que] la definición de ésta es ‘Bebida compuesta de varios licores o de vino y azúcar con diversos ingredientes’. Poco que ver, por tanto, con las lenguas”. Es suficiente con consultar ese diccionario para comprobar que se ha ocultado a conciencia la definición: “CHAPURREAR, tr. chapurrar, hablar con dificultad un idioma. Ú.t.c.intr.” y “CHAPURRADO,DA. p.p. de Chapurrar. 2. adj. dícese de una lengua cuando se habla con imperfección y dificultad,y especialmente cuando al hacerlo asi se usan articulaciones, vocablos y giros exóticos”. La propia definición de la poca bibliografía que trata prioriza el significado de lengua mal hablada para “chapurrear” y “chapurrado”.

Pero es que el artículo se limita a documentar las palabras únicamente en un diccionario, para inducir que unas están aisladas de otras. Y afirma que “El término se documenta por primera vez en una obra de Villarroel que data de 1794, en la que nombra el «chapurrado» refiriéndose a una fórmula de repostería. Así se mantuvo el término, con su significado original como demuestran otros autores, hasta que en 1917, Alarcón, lo utiliza como una forma de empezar a hablar una lengua, refiriéndose al árabe por su dificultad, y no de forma despectiva precisamente, sino como mérito personal”. No es necesaria una competencia especial en investigación histórica, porque a unos simples golpes de clic, se puede documentar que unos años antes, en 1786, ya se expresa el significado despectivo de “chapurrear” como hablar mal una lengua: “se han empeñado nuestros charlatanes en no saber nada con solidez, en traducir libretes para la ganancia, en chapurrear la locución con frases bilingües” (“Reflexiones sobre la Leccion crítica que ha publicado D. Vicente Garcia de la Huerta”, de Juan Pablo Forner, p. 94).

Evidentemente, el artículo no emprende el reto más complejo, de documentar el primer uso de “chapurriau” para referirse a nuestra lengua. Que por lo que sabemos de momento, a principios de siglo XX se mantiene la denominación “catalán”, y el “chapurriau” se empieza a documentar a partir del segundo tercio del siglo XX. Cuando inicialmente indicaba que yo no soy lingüista (ni historiador) lo hacía conscientemente. Porque sin serlo, observo que el argumento central para impermeabilizar el “chapurriau” de la definición original de “hablar mal” es sumamente contradictoria. Cuando se dice que “no tiene ningún sentido intentar expresar lo mismo con dos términos diferentes de dos lenguas diferentes” se obvia que, por definición, ocurre lo contrario: dos lenguas diferentes usan términos diferentes para expresar lo mismo. Y si las tres lenguas son de la misma familia, estos términos probablemente serán próximos, porque tienen el mismo origen etimológico: el latín. “Chapurriau” es el sustantivo aragonesizado de “chapurrear”, la forma peyorativa para referirse a nuestra lengua en el Matarraña, y así ha pasado a las lenguas de nuestro entorno. En el artículo se hace una defensa gastronómica final: “Más ganaríamos todos mezclando vino y limón helado. […] ¡buen provecho! Al menos yo lo probaré”. Se suele decir que los experimentos mejor hacerlos con gaseosa que con lenguas e historia. Especialmente si son con alcohol.

La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III) (Viles i Gents) 4 Novembre 04+01:00 2022

(Viles i gents publicat a La Comarca, 4/11/2022)

Natxo Sorolla

En los dos anteriors Viles apuntàvem que la primera denominació que ha tingut la llengua del Matarranya, fins los nostres dies, és la de «català», i que en lo declivi també va aparèixer, sense tant èxit, la de «llemosí». Però en tant recorregut, des del s. XVI fins l’inici del XX, encara no trobem la primera menció al «chapurriau».

Los primers registres escrits que trobem són acadèmics, i són a partir de la Guerra Civil: l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) registre, entre 1935 i 1947, combinacions de les dos denominacions, com «català xapurriat» a Valljunquera, «xapurriat» a Maella i «valencià xapurriau» a Aiguaviva. L’any 1949 Sanchis Guarner, aprofundint sobre el parlar d’Aiguaviva, diu que «Los aguavivanos o aiguavivans parecen tener conciencia del valencianismo de su dialecto, y si bien le llaman chapurreado». I uns anys més tard l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR) i l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), a partir de 1964, arrepleguen de manera ja molt més abundant lo terme xapurriau. Estes denominacions també es registren a altres comarques. Per tant, és probable que s’escrigueren en textos locals abans. Però segurament que a partir del segle XX.

Perquè, de fet, no és fins 1972 que hem pogut recopilar en premsa general la primera menció escrita al xapurriau. I precisament és per a criticar-lo:«la gente dice a los viajeros que su “chapurreado” se parece al valenciano, al tortosino, al catalán o al aragonés» (La Vanguardia, 4/8/1972). I un any més tard, la revista carlista Esfuerzo Común ressenya a «Tomás Bosque, cantante en ‘chapurriau’» (1/4/1973). Per tant, les dos referències populars més antigues que coneixem al «chapurriau» són de l’últim terç del segle XX, i les acadèmiques, després de la Guerra Civil.

En una altra dimensió diferent d’estos primers registres recents del «chapurriau» apareix la història que ja coneixem. La ròniga del «siempre he oído que a mi lengua materna le llamaban chapurriau» y el «yo no recuerdo que nadie de nuestra tierra lo denominase catalán». Un invent massa recent com per a dir que «sempre ha sigut aixina». Però sovint la història també hi ha qui no l’investiga, la reescriu.

Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:

• La radera vegada que a «això» li vam dir «català» (I)
• Quan a «això» li diem «llemosí» (II)
• La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III)